Pepet, El xiquet cantant
Esta és la història d'un xiquet que li agradava molt cantar i la seua imaginació el portava als majors escenaris del món, sentia que la gent, els animals, les plantes i inclús les pedres disfrutaven tant sentint-lo com ell cantant-los.
Li agradava anar pel camp i veia com tot es feia mes bonic, les flors amb mes colorit, els arbres mes verds i tot somreia al sentir-lo cantar. Fins un dia que tornava cantant tan extasiat del camp, a l'arribar a casa, sa mare, que havia tingut un mal dia, li va cridar:
CALLA PEPET, CANTES TAN MAL, QUE PLOURÀ.
El xiquet va caure en un pou tan negre, que per primera vegada en la seua vida va sentir com un punyal es clavava en el seu pit
¿seria un senyal que començava a ser adult?
Sa mare, que per ell, ho era TOT i que creia que tots dos eren PERFECTES, de sobte tot açò es va afonar, va caure en tal tristor, que va decidir:
NO TORNAR A CANTAR
Però passava el temps i en el seu cor bategava com un tambor, junt amb les paraules que s'encabotaven a voler eixir en forma de cançó.
Va decidir cantar amagat, anava sol a la muntanya mes llunyana i al tornar a cantar, tot va tornar a ser quasi tan meravellós com abans d'aquell dia, però sentia aquell punyal clavat en el seu pit.
Curiosament, sempre plovia, i la naturalesa, ja que no ho comparava ni ho jutjava, s'alegrava i tant mes bonica es feia a al sentir-lo cantar.
Ni els metereolegs, ni els vells del poble, s'aclarien amb l'oratge, de sobte plovia sense cap predicció, i de la mateixa manera, deixava de ploure sense explicació. Ningú sabia resoldre l'enigma. Uns que si el canvi climàtic, altres que assajos dels Americans, que si la culpa dels polítics. Però el xic, es va donar compte, la PARAULA de sa mare va tindre tal poder, que s'havia fet realitat:
Si ell cantava, plovia.
Este fet que en principi tan dur va ser per a ell, va saber mutar-lo en una virtut, PODIA DOMINAR EL TEMPS ATMOSFÈRIC
Prompte es va fer famós, la gent, els llauradors quan necessitaven que ploguera, acudien a Pepet, i sempre es complia la seua Paraula, si deia que plouria, plovia, i ho feia, amb allò que mes amava, CANTANT, peró mai desvelá el seu secret.
Tant cantava, que va arribar a fer-ho amb tot el seu cor.
Un bon dia una xica del seu poble que per allí passejava, el va sentir cantar, i quedá enamorada d'aquella veu i al vore-lo, també d’ell. Prompte li va dir que cantara per a tot el poble, però ell tènia clar allò que sa mare li digué, que plouria, es mullarien tots i li tirarien tomaques. Ella, va insistir, era la veu més senzilla , tendra i personal que mai havia sentit.
Van fer la prova, tot el poble va quedar encantat, inclús sa mare, I NO VA PLOURE
Pepet va deixar de provocar la pluja però si que provocava alegria i felicitat, tots s'emocionaven al sentir tanta bellesa i harmonia. I així va continuar cantant per sempre.
Compten, que quan plou, si escoltes molt bé, podràs sentir la MÚSICA, aquelles cançons, que tant amava Pepet.
Així és que podem intentar escoltar la MÚSICA DE L'UNIVERS i ser conscients de la importància de la PARAULA, especialment les que diem als xiquets, per a no trencar els seus somnis, i per a aquells que ja els tenen trencats, espere que tinguen la LOCURA suficient per a tornar a FER ALLÒ QUE AMEN. AMÉN.
No hay comentarios:
Publicar un comentario